Una mare prematura

Avui he sortit de festa. M’he trobat a una coneguda. Anava com una cuba. M’entero que ha tingut un fill, que s’ha separat i ara està amb un altre. Està contenta amb un punt d’eufòria, però li miro els ulls i em diu el que sent sense dir-m’ho. “No te n’adones que estàs jugant amb tazos i ja estàs a la universitat. Fas nous amics i vida d’universitari. Hores d’estudi, molta festa, porros i hores al bar. T’enamores bojament i no te n’adones que ja vius amb ell. I no te n’adones i tota la vida és ell. I no te n’adones i ja tens un bombo. I no te n’adones i ja tens una família i necessites una estabilitat. Tens trenta anys cap als quaranta, el nen ja té uns anyets… I ara si, ara t’adones que tot el que has fet, ho has fet molt abans de saber què significa tot això. Tens ganes de viure tot el que no has pogut viure. Sortir de festa, fer una mica el gamberro, tenir “ligues”, tornar a casa a l’hora que et roti… Però ara ja és tard…. i et sents ridícula.”