Els Preliminars d'un concert a la Pedrera

Aquest estiu és un estiu privilegiat. Mai n’he tingut un com aquest. És la glòria. Després de treballar durant uns quants anys a esplais, al Mataró Parc, a botigues de roba, a botigues de sabates… encara em costa assimilar-ho.

Però aquest és diferent i únic, perquè el curs que ve se m’haurà acabat la bona vida. Ara només m’haig de preocupar de què puc fer durant el dia, a part de tocar-me la figa i aixecar-me a l’hora que em roti, sense aquell neguit histèric per por a adormir-me.

Avui decideixo anar a un concert de la Pedrera. Compro l’entrada per Internet i abans del concert l’haig d’anar a recollir. Surto just a de temps de casa. Com que ho he decidit improvisadament, entre que m’he dutxat i tot, se m’ha fet tard. Havent arribat ja a Plaça Catalunya, agafo la línia verda. Només és una parada, però m’empano mirant la bellesa que m’envolta del meu vagó i em passo de parada. Puta mare. I vinga, surto del metro i faig la volta. A la pantalla diu que falten 2 minuts perquè arribi. Se’m fan eterns. Arriba el metro, i ara sí, em concentro per no tornar-me a passar.

Ja he arribat a Passeig de Gràcia, però encara haig de caminar uns minutets per arribar. Tota convençuda i amb decisió, si senyora, vaig en direcció contrària. Visca el garrulisme. De seguida se’m va diluïnt aquesta decisió en el caminar i em començo a sentir lleugerament desorientada. Fa calor. Em miro l’hora suant com una porca. Amb una certa cara d’empanamenta orientativa, miro amunt en posició Peter Pan i “mano en la frente”, miro avall mirant a l’infinit i la gota salada que em regalima fins a la boca. La gent em mira. M’adono que joder tia Anna estàs baixant i has de pujar. Doncs àpali, ara sí, ara que ja he fet el ridícul com si fos una guiri aterrant a Barcelona, vaig cagant llets fins a la Pedrera.

I per fi arribo. Entro a l’oficina per recollir les entrades, i grata és la sorpresa quan la senyoreta de la taquilla, molt simpàtica per cert, em diu que arribo massa tard per entrar al concert. Li dic que la meva entrada ja està pagada, que em deixi entrar encara que sigui per menys estona, que entraria després dels aplaudiments. I la noia que no. I jo que sisplau. I la noia que no. No hi ha res a fer.

Me’n vaig amb cara de puteig. Sé que a les 8 hi ha una altra sessió, però no hi puc anar perquè tinc un sopar a les 9. Començo anar en direcció al metro sentint-me més jilipollas que mai, però m’ho repenso al cap de res... segurament l’Elena no s’enfadarà amb mi si arribo tard un dia més. Torno a les taquilles, i queguaydelParaguay, hi ha cua. Faig cua pensant que tindré la simpàtica sort, simpàtica com la noia de la taquilla, de quedar-me sense entrades. La loteria no em tocarà amb ma puta vida, però em quedaré sense entrades. Doncs grata és la sorpresa, però ara de veritat, quan la noia diu que només queda una entrada quan em toca justament a mi. Me’n porto la última entrada, i tinc una sensació que no he tingut mai, de com quan veus una cortina de pluja. Aquí plou, i allà no, i ho veig amb els meus ulls. No sé perquè, però així és.

Per fer temps vaig a la terrasseta del costat a fer un tallat amb gel, amb la total certesa que serà el tallat més car que m’hagi pres mai. Em consciencio perquè em robin com una guiri. Avui em va el paper de guiri.

Mentre espero el tallat amb gel, que ja pot estar bo el cabron, vaig llegint un llibre. Em porten el tallat i sí, efectivament fa mal als ulls veure el preu. Tant de mal que m’haig d’aguantar la carcajada de riure a la cara de la pobra cambrera que segurament la tenen superexplotada. Tot prenent el talladet, vaig llegint fumant un cigarro i me n'adono que qualsevol que em vegi pensarà que sóc una pihippie. De tant en tant aixeco el cap i observo a la gent que passa, i amb aquestes que veig un noi que em mira. No només em mira sinó que ve directa cap a mi. Va decidit el noi. Amb molta amabilitat em pregunta “Me puedo sentar contigo?” I jo, amb no tanta amabilitat, li dic que d’aquí a 10 minuts haig de marxar a un concert. I amb cara de pena i com avergonyit el noi se’n va. Penso que potser he estat borde i em sento fatal. Però al cap de dos minuts torna a passar. Em torna a mirar rient, i per no ser borde, també ric. Se’m torna a acostar i em diu que si em deixa seure encara que només siguin 5 minuts. Jo flipo. Amb pocs segons el meu cervell explota de preguntes com una olla a pressió. Què vol de mi? em robarà? és una mala persona? per què 5 minuts? estarà boig? Em violarà? ... No feia pudor ni mal aspecte. Li dic que val, que segui. Em diu que a partir de demà no té on dormir. Que em vol conèixer. Que vol el meu mòbil.. Però no li penso donar el mòbil ni el penso conèixer. Em sap greu ser així de rància però no el conec i així li dic. Me’n vaig al concert pensant que si no hagués tornat a aparèixer el noi, hauria pensat que m’havia trobat guapa i interessant llegint un llibre sola en una terrasseta del Passeig de Gràcia. Que si hagués acceptat que seiés amb mi hauríem parlat una estona del llibre que llegeixo i altres divagacions de la vida i fin. Contenta i feliç m’hauria fet la meva pel·lícula cursipoètica. Però després de parlar amb ell m’adono que la única cosa que volia de mi és que li trobés un lloc per viure de gratis, i probablement, que li pagués el tallat. I una merda. Quines penques el pallús.

Per fi arriba el moment d’entrar a la Pedrera. Està molt ple i intento agafar el millor seient dels que hi ha. Em sento com una camuflada en una excursió de l’Inserso. Quant de iaio per favor!!!!!

El concert no m’entusiasma. Em fa més il·lusió el fet d’estar a la Pedrera. És tant bonic tot... m’afalaga. És preciós. Un lloc perfecte per a un concert. La sala és petita i intimista, amb un sostre blanc i amb ondulacions com ones de mar.

El concert s’acaba. Li dic adéu a la Pedrera i me’n torno cap a Mataró sense incidents. Un sopar m’espera.