Seguim amb el tema de les mandarines. Avui s'han assegut una parella de marroquins al meu davant amb una nena de 3 anys dormint en un cotxet brut de nen de 4 mesos i carregats de bosses. En un moment donat, el noi ha agafat una mandarina, l'ha pelat i l'ha compartit amb la seva dona. Se l'han menjat bastant normal (que no se'm mal interpreti, ve d'un tema d'abans). La única cosa que m'ha cridat l'atenció és que ells no tenen la mania aquesta de treure els filets aquests blancs. Després el noi m'ha dit si en volia una. I jo que no que no. I ell que sí que sí. I jo que no que no gràcies. Sort que m'agraden les mandarines perquè, tan sí com no, me l'ha donat. La gent ens mirava. Aleshores ve aquell moment que aparto la mirada per buscar una mica d'ajuda a no sé on i em poso vermella com un tomàquet, sentint-me inútil per sentir vergonya per algo absurd. La veritat és que em venia d'allò més de gust. Ells n'han agafat una altra i els tres, tots cofois, ens hem menjat la nostra mandarina. Mola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario