Batalletes de Renfe II

A vegades, només a vegades, faig o dic coses o reacciono d'una manera que està molt lluny del com se suposa que sóc. Aleshores arriba aquell moment que em pregunto per què entrant en una catarsi de dubtes existencials. Sempre tens l'opció de maquinar l'explicació placebo i així anar a dormir més tranquil, però és bastant inútil fer-ho.

A vegades, com el dia d'avui, t'has d'empassar, per ous, una situació que mai la buscaries pel teu propi peu. Però aquestes situacions et poden donar sorpreses.

Avui, anant a Barcelona amb amb tren, una noia d'aspecte perroflauta ha tret la guitarra i s'ha posat a cantar per després demanar una mica de caritat. I al terra. Oju. S'ha assegut al terra. En casos així, la meva tendència habitual és remugar por mis adentros i despotricar de la persona que interromp la música que escolto al meu mp3 amb una música vomitiva i que em fa nosa. Però en fi, no sóc tan antipàtica com semblo, només ho faig veure.

Avui no ha estat ben bé així. L'estil de música que cantava aquesta noia no m'agrada, em repugna. Però és igual el que cantés. Alguna cosa m'ha captivat i aquí rau la meva contradicció, el meu romanticisme que no tinc en vers segons quins elements. Tenia una veu espectacular, deixant-la anar amb aquell noséquè per sobre de la raó humana. Tota ella em resultava curiosa: la seva veu, el seu gest, la seva mirada, el seu somriure, el seu cantar com si sigués la primera vegada que ho fes, evitant el que sovint es troba als “cantants” del tren (i altres que no diré), que canten com si caguéssin cagarros idèntics (no m'estranya ni ho critico, només dic el que es veu). No he pogut deixar de preguntar-me què fot aquesta amb aquesta veu cantant al tren. Ella ho estava donant tot i els passatgers ni li miraven la cara. Em trasmet, fa de mal dir, una bellesa que m'atrapa i que em decepciona a la vegada. Potser aquesta és la gràcia o la gran putada de cantar al tren: cantar perquè ningú t'escolti. Però deixem-nos de romanticismes. La millor sort és que algú et dongui alguna moneda. Et mirin o no et mirin, tan se val (o no). Potser aquesta noia és feliç cantant al tren, potser ja li va que no la mirin, o potser no.

El que m'ha cridat més l'atenció és el següent. Un nen petit, des del cotxet, ha deixat anar un xiscle d'alegria quan ha començat a cantar la segona cançó. I sorpresa. Ha passat algo que no m'esperava gens. La noia ha parat, ha contestat al nen imitant el seu llenguatge amb un xiscle, també, d'admiració, amb una tendresa que normalment em fa riure però que avui m'ha deixat especant. Després s'ha canviat de posició per tenir-lo de cara i s'ha posat a cantar per ell. Només per ell, per l'únic passatger que li feia una mica de cas. La mare s'ha fet la longuis, pensant que la noia s'estava aprofitant de la tendresa d'un nen perquè li donguéssin dinars. A mitja cançó, nen i mare han baixat a la seva destinació sense cap adéu, sense cap somriure, sense cap mostra d'afecte per part de la mare com si res hagués passat. I la noia s'ha quedat allà. cantant sola. Sola. Absolutament sola. Amb un sentiment de buit que potser l'he sentit més jo que no pas ella, com si ja no tingués sentit continuar cantant la puta cançó. Però allà ha continuat, estòicament, a mode d'espectre, fum de fum. La gràcia i no gràcia de cantar al tren.

Digueu-me ingènua. Però penso que les desconfinces no hi tenien lloc. És una noia que canta per guanyar diners, sí, com tothom amb la seva feina. Però no tothom ho fa de manera honesta com ella i no puc entendre com hi pot haver persones que, malgrat l'escòria humana que ens inunda, no siguin capaços de veure que, a vegades, la vida també té perles boniques prou dignes com per ser valorades encara que es disfressin de perroflautas, algo que encara em decepciona més que l'espècie podrida que tingui al costat.