Estada a Vic

Aprofitant que tinc festa, he decidit marxar uns dies. Té ous el tema. Ara, just quan ens visita un fred siberià, necessito fotre el camp. Sola. Fent el que em roti i quan em roti. No tinc gaire opcions. Quan una veueta em diu “Anna marxa”, haig de marxar plogui o nevi, per poca pasta que tingui.

Avui és el segon dia i demà me'n torno a Mataró, però com és d'esperar, ja m'han passat coses d'aquelles que em passen. Coses que ens passen a tots però que en moments de victimisme i ego profund, et creus que només et poden passar a tu i t'hi recrees.

L'alberg és bastant més car que el que diu a la pàgina web. Segons el noi de recepció, no he llegit la lletra petita que està a prendre pel cul. Per trobar-ho has de fer una tesina del xanascat.com. Ahir vaug arribar a l'alberg morta de fred, però després de saber la notícia, em vaig començar a sofocar i em vaig treure la meitat de l'armari que portava a sobre, inclòs el gorro blanc cutre d'oferta del Corte Inglés. Això és una estafa, un engany, i així mateix li vaig dir. Però no tenia més opcions. O passava la nit a la intepmèrie o en aquest banc camuflat d'alberg.

Li vaig demanar al noi que em dongués, sisplau, una guia de vic amb els llocs d'interès i un mapa. Ja que pago més del que em pensava, que m'informin bé, vaig pensar. Em va sortir un remalazo preocupant de tieta Pilar molt lluny de mi, que consisteix a tenir la necessitat de ser ben atesa, assesorada amb la màxima eficàcia i amabilitat. Tot nerviós, va començar a fer voltes com si busqués alguna cosa que hagués perdut sense adonar-se que jo ja feia estona que estava intuïnt que aquells mapes no hi eren.

Però oju, va tenir la brillant idea de donar-me una guia antiga de tots els albergs de Catalunya i una trepidant guia gastronòmica dels restaurants més cars de Vic. Tot un detall. Justament el que li estava demanant. A veure, company, tinc cara d'anar a restaurants de guia mixelenynynynyny amb les pintes que porto?

La meva mala llet cada vegada feia més pudor, però finalment vaig intentar no fer-ho pagar al pobre recepcionista que, al cap hi a la fi, només era això, un recepcionista que es menjava tots els marrons sense tenir-ne la culpa. I li vaig dir, amablement que no feia falta gràcies.

El noi, de tendència empanada més severa que la meva, ja és dir, em va donar les claus de la meva habitació i au, busca't la vida. Bé no, se li va acudir comunicar-me una informació d'especial rellevàcia. “Al pis de dalt hi ha una taula de ping pong”. Me'l vaig mirar, ara sí, fixament, intentant païr un descobriment massa explosiu com per assumir-lo. Genial, no hi ha res més que em trempi més a la vida que anar a un alberg de Vic i jugar a ping pong pinypon amb un fuet massa tendre. I els horaris d'entrada i sortida de l'alberg, quins són? I els del menjador? Vaig acabar fent-li un curs gratis sobre com havia de rebre a la clientela, a part de pagar el plus de la lletra petita

I aquí estic, continuant pensant que aquest alberg és de puta pena, amb un tuf de colònies escolars inaguantable, amb una banda sonora de xiscles d'estudiants universitaris residents encara massa adolescents. I per postres, avui he descobert que hi ha un piano que el pot tocar qui vulgui.

En una altra ocasió potser hauria saltat d'alegria. Però me l'he trobat avui. I avui no tenia ganes de pianos. Precisament, si he marxat ho he fet per desconectar de tot i tot el que m'envolta. I toca't els ous. Com qui no vol la cosa, tot passejant em trobo amb un piano sol i desafinat en una sala enorme a davant dels meus nassos. Em dona la sensació que el món sencer s'ha posat d'acord per estressar-me en el jorn de molta recordança del dia d'avui, que diria la meva iaia, i fer-me triar probablement l'únic alberg de tot catalunya que hi ha un puto piano. Déu.

M'he passat una bona estona evitant-lo. Però finalment m'he decidit. He entrat a la sala, blanca i freda com el païssatge nevat de fora. Me l'he quedat mirant, impertèrrita, amb la sensació que aquell piano vell i d'aparença abandonada que no toca ningú era el reflex de la meva persona sense saber, encara, per què. M 'he preguntat si em

volia putejar o tirar-me confetis de colors. Finalment m'he decidit a tocar-lo i m'atreveixo a confessar que he tocat coses intocables (sense metàfores al cantu), coses que tenia massa clar que mai més tornaria a tocar. M'ha vingut una melanconia impròpia que detesto però l'he deixat transitar.

Aquesta tarda, que no he pogut sortir perquè neva i fa massa fred, reclosa en aquest alberg pudent, he pensat que seria una tarda ben avorrida. Però el cert és que, per bé o per mal, m'he quedat ben distreta tocant coses en forma de diapositives antigues de temps llunyans, oblidats, com si reivindiquéssin el seu record.