Increïble, però cert.

10:35h. Agafo el tren per anar a donar classes de piano a la meva estimada alumna, la Cris, de Vilassar de Mar. Tot sembla anar com sempre, tret que m'he clapat i vaig una mica tard. Li envio un sms. La meva creixent intolerància patològica als trajectes de Renfe m'indueix a mirar el facebook per entretenir-me una estona. Tot el que llegeixo m'avorreix massa, tret d'un petit detall: un missatge al mur de la Regina que no em mata d'un infart prematur només per casualitat: “Buenos días!!! Espero que el sol quiera saludarnos un poquito hoy que nos vamos de boda!!! VIVAN LOS NOVIOS!!!”.

Acte seguit entro en estat de xoc:

Fase 1: Negació. Però quina mala educació. Como que vivan los novios? Però què és això? Po po po quès això? Quines maneres són aquestes de donar-me el bon dia? Deu ser una broma de mal gust. Deu ser una altra boda. La de la Cristina és dissabte vinent. Avui no. Avui haig d'anar a treballar. Així ho tinc a Mi Calendario del Hotmail i així serà.

Fase 2: Burgada reaicciona. Burgada en acció. Burgada en plena essència. Perill. Ok. L'hem liat. És avui. Col·lapse. Bloqueig. Actua, collons, actua. Ok Pas 1: anul·la la classe i baixa del puto tren per recular. Truco a la Cris. Li explico que haig d'anar a una boda quan li acabo d'enviar un sms dient que arribava tard a casa seva, a part d'informar-li que no tinc indumentària per l'event i que no m'he depilat (calia?). Menus mal que no li he dit lo de les cagarrines. Ella, ja acostumada a que no recordi a quin pis viu i que em presenti al seu domicili en dies que no toquen, em diu que en casos d'ugència sempre és millor la gillette i que no em preocupi, que ens veiem dissabte vinent. 

Pas 2: Indumentària. Recerca i captura d'unes sabates, una jaqueta, un bolso i un vestit, ja que el que tens et va gran de pit. És a dir, tot. TOT.

Truco a les meves amigues perquè m'ajudin a la meva cerca i em calmin la meva la meva tara histèrica, però avui han decidit dormir i no agafar-me el telòfon, menys la Carolina que em diu que té vestit i sabates que no m'entren. Tot el vagó s'entera que haig d'anar a una boda oblidada i que tinc cagarrines. Lo pitjor, sempre em passa al tren.

Arribo a casa i esclato la notícia a mode de volcà en erupció amb crits de loca perduda, però els meus pares ja s'han tornat immunes a les meves gestes i la meva santa mare, que algú la planyi, decideix pensar per mi deixant que el meu ego continuï en estat inútil puntual.

“Anna truca a la Dolors”. I l'Anna truca a la Dolors. Li pregunto si podré menjar arròs per les meves cagarrines. Haig d'estar a les 13:00h a malgrat. Són les 11:00. Tens una hora. Molt bé, no? A On està en Doraemon i el seu casquet volador? Hola?

“Anna posa't el vestit”. I L'Anna es posa el vestit. Me l'arregla. Truca a la meva cunyada perquè em deixi el que em falta, pensant molt bé que té el mateix megapeu que el meu, mentre que la meva amiga Elena continua desapareguda. La Marta tampoc l'agafa. Estrès màxim, però tema vestit resolt.

“Anna dutxa't”. I l'Anna es dutxa. La mare localitza a la Marta comprant peres al mercat. Em pot deixar sabates i jaqueta. Anem progressant. La Busquets em truca. Em desfogo. M'informa que em pot deixar més coses. Resultat: mig mataró girant entorn meu i estant al cas dels meus desordres intestinals.

“Anna ves a casa l'Oriol i la Marta”. I l'Anna se n'hi va. Em deixa unes sabates que em van bé, un bolso que no lliga amb el que porto i una jaqueta blanca amb taques diverses i algun fil penjant, però li agraeïxo enormament, faltaria més. Tema sabates resolt. Gran progrés.

“Anna posa't aquesta altra jaqueta, aquest altre bolso meu i aquest mocador”. I l'Anna que vale. Tema indumentària resolt.

Fase 3: Pintar-se. Fer-me un pentinat queda desestimat, ni tan sols es contempla. La mare em pinta a mode turbo.

Fase 4: Anar a Malgrat, a poder ser, sense cagar-se a sobre. El meu pare, el meu Sant Pare, em porta. La meva mare  truca per donar-me les últimes instruccions: “Quan arribis a l'Ajuntament, primer de tot, localitza els WC. És igual si arribes tard. És igual tot. Busca els WC”. I jo que vale gràcies mama adéu.

Fase 5: trobar l'Ajuntament de Malgrat i el seu cagadero. Fet, la llàstima és que el casament ja s'ha acabat. Vaig a felicitar els nuvis amb massa por que em diguin que sóc una impresentable. Pel menys, els hi puc tirar arròs.

Fase 6: demanar disculpes. “Ets així i no podia ser d'una altra manera al dia del meu casament. Però després teniu un cor enorme”. 

Fase 7: Entrar en un estat normal i seguir la festa.

Fase 8: Flipar veient a la Cristina amb un bombo que es comença a insinuar ballant el vals. Qui ho diria. Se la veu guapa. Feliç.  I que duri. 

Fase 9: Escriure una nota a la llibreta de felicitacions. "Després de les gestes poc èpoques del gran jorn de recordança del dia d'avui, que sàpigues que desitjo que sigueu molt feliços. El teu pet, el teu petardu, la teva princesa... Anna".

Fase 10: Fi de la festa. 

A vegades així són els meus dies. Increïble, però cert. La Cristina s'ha casat i d'aquí a poc naixerà en Jan. Increïble, però cert. Ara sí, que vivan los novios!