Elements d'un grup- classe

Avui, després de dues hores patint ansietat per les intervencions infumbles d'un company de classe d'una assignatura que no diré, em pregunto per què en un conjunt de persones que s'han agrupat per atzar, sempre despunten uns alumnes amb els mateixos perfils, ja sigui com a virtut o com a defecte, segons com ho sento jo, evidentment. Sempre. Els matixos. Sempre.

Això em fa pensar algo molt obvi, però que no deixa de cridar-me l'atenció. Sembla que alguna mena  d' energia ens moldegi per crear un grup amb uns caràcters que no hi poden faltar mai. Són els següents:

• Els del montón: aquests no existeixen i són la majoria d'elements. Alguns hi són però no ho sembla. Uns altres sembla que hi siguin però no hi són. Uns altres no hi són i i no hi ha “però”. Tal qual ho demostren sense contemplacions. Uns altres hi són però et preguntes si estan odiant a tota la humanitat sencera o si estan pensant algo tan fondo que algun dia els farà famosos. Aquests últims et creen un estat de dubte permanent que no saps distingir si és curiositat o por del que puguin arribar a pensar si obres boca. Això fa de mal dir perquè si t'afecta el que pensen de tu ets feble i ser feble està mal vist. Però com que me la pela el que pensin de mi, ho dic ben fort i clar. Ara bé, si un element dels “del montón” algun dia decideix dir-nos hola, t'arriba un sentiment de sorpresa curiós. T'adones que existeix i descobreixes si el que pensaves d'aquesta persona sense gaires fonaments és, ara per ara, més encertat que desencertat.
  
  
• El friki en el bon o mal sentit de la paraula
  
  
• L'intent de friki: vol ser-ho però no ho és.
  
  
• El monjo de clausura: és aquell alumne que, com els del montón, calla, però despunta pel seu aire místic, religiós. Intentes imaginar-lo tajat i et resulta impossible. És el típic que no arriba mai tard i cinc minuts abans de classe ja està allà, com un clau. És igual si hi ha vaga, és igual que el país s'estigui enfonsant, és igual si hi ha una masterclass més interessant, és igual si li fa un pal enorme, és igual tot. Allà està, estoicament. Fins i tot és igual si el professor falta. Arribaran ansiosament puntuals per avançar aquell treball, tal i com va manar el professor deduïnt massa que tothom passarà olímpicament menys el monjo. Són els típics que dos dies abans ja han acabat la tasca pendent a entregar i et preguntes com s'ho foten a la vegada que ho enveges amb una ràbia que no et convé. Són tímids, polits, correctes, complidors, cordials, formals i semblen intel·ligents.
  
  
• L'enginyós: és aquell alumne digne de ser admirat i respectat. Té caràcter, és creatiu, de mentalitat oberta, té un lideratge innat i un llenguatge i una capacitat comunicativa que n'hi ha per treure's el barret, estiguis d'acord o no amb el que digui. Acostuma a participar i quan ho fa sempre l'escoltes amb interès.
  
  
• L'impuntual: No cal dir res més. El que sempre (sempre) arriba tard. No parlem de cinc minuts i ni tan sols de 15. Fins aquí ens hi podem incloure tots menys el monjo. Però aquest destaca pe presentar-se, tranquil·lament, quan ja ha passat la meitat de l'hora de classe, com a molt aviat. O arriba tan tard que ni arriba.
  
  
  N'hi ha de dues subclasses: 1) els que sembla que arribin d'una expedició de la selva amazònica: suats, estressats, amb tot d'estris d'origen desconegut penjant, amb una cara de preocupació que denota que encara no tenen assimilat que ells sempre (sempre) arribaran tard. Per més que s'hi esforcin, sempre es trobaran amb algun imprevist per arribar tard. 2) i els de temperament tranquil o empanat: arriben impol·luts amb el mínim per fer classe, una llibreta i un boli com a molt. No presenten símptomes d'estrès ni vergonya per arribar quan falten 20 minuts per acabar. Probablement ja es troben a la fase 2. Tenen assumit que la puntualitat no és el seu fort.
  
  
• El passota intel·ligent: aquell que no fot brot però té més intel·ligència que tots els elements de la classe junts.
  
  
• El que sembla la mosqueta morta: Oju. Mai parla, però quan ho fa és de lo més incisiu. Agafeu-se bé allà on sigui. És reflexiu, tímid però té caràcter. Mai parla per parlar i les poques vegades que ho fa s'ho ha pensat molt bé abans.
  
  
• El de tendència amapola: desprenèn una emfavamenta empedernida pitjor que la felicitat que desprenen les amapoles que floreixen als capítols de la Heidi. Els seus comentaris són altament perjudicials per a la integritat física i psicològica de les persones. Ecucs.
  
  
• L'inconformista plasta: per norma, si el professor diu A, ell diu B. No aporta res d'interès. Simplement porta la contrària per portar-la i no perquè tingui criteri, només ho fa veure.
  
  
• L'invisible: no destaca pel que diu, sinó pel que no diu.
  
  
• El dubtes: No fa discurs. Només pregunta, però el que pregunta diu molt.
  
  
• L'homo egos: m'intentaré controlar. És un generador d'ansietat massiva, però és tan ego que no se'n pot adonar. Sempre seu a primera fila. Sempre. Parla. Parla molt. Parla molt i no diu res. Fa monòlegs que mai s'acaben, pensant que allò que diu és el més interessant que s'ha dit mai. Aprofita qualsevol informació del professor per explicar la seva vida que no importa a ningú, només a ell mateix. És el típic que li ha ha passat tot a la vida. Tot. I el pitjor és que s'ho creu. És esclau de les seves pròpies mentides i se les creu incondicionalment sense tenir mai (mai) la condicional, ni que sigui, per tenir uns dies lliures per ell o, segons com t'ho miris, per a la tranquil·litat de les seves víctimes. És un lladre del temps i el que despunta d'ell és que, malgrat els seus delictes, tothom desitja que algun dia sigui lliure. És a dir, despunta perquè és un presoner que necessita la llibertat pel bé comú. No pateixis, que si el professor diu que Mr Popper va tenir 5 intents de suïcidi, l'homo egos dirà que ell n'ha tingut 10 (i et preguntes què fa viu encara). Si el professor diu que la Lola Butraguño és la millor rentaculs dels hospitals d'Espanya, l'homo egos dirà que és el millor renta culs del planeta. Ningú el suporta però ningú li diu que calli, ni tan sols el professor per pecar de bon educat, malgrat la seva cara d'odi prfund, oblidant que el mal educat és l'element aquest que l'interromp cada dos per tres per escupir imbecilitats. I cansa. Cansa molt, però jo ja he après una via d'escapament placebo per motius de salut. Em netejo les ulleres i quan me les torno a posar ensordeixo. Arribo a tal autocontrol (amb el temps n'he après una mica) que hi sent més la meva iaia que jo mateixa. Instint de supervivència.

Però el que em crida més l'atenció de tot això és que aquestes tendències que he descrit flureixen segons els elements que hi ha al grup. Amb això no estic dient que som d'una manera o d'una altra segons amb qui estiguis per hipocresia, sinó pel flux d'energia que genera el grup.

Ens creiem que tenim un caràcter més o menys definit, amb els nostres dubtes existencials, però amb unes columnes que ens creiem tenir fixes. Ara bé, aquests comportaments de grup em fan creure que els nostres caràcters són com els colors. Les coses no tenen un color inherent de la mateixa manera que nosaltres no tenim un caràcter inherent. Nosaltres som en funció del grup de la mateixa manera que el color és segons la reflexió de la llum i els ulls que el vegin. Nosaltres, cada element individual del grup és l'objecte sense color, el grup és la reflexió de la llum i els nostres caràcters són els ulls que el perceben.