El meu moment de glòria

La única cosa que em motiva per llevar-me ben d'hora ben d'hora ben d'hora en dies d'estrès màxim i festivals varis com el dia d'avui és el cafè amb llet de bon dematí. Ara mateix no tinc pasta i no sempre puc anar al meu bar a fer-lo. M'haig de conformar amb el de la màquina de l'Esmuc de 50 cèntims o el de casa meva, que m'hi haig d'afegir Nescafé perquè el de la Nespresso queda massa fluix. Però per collons m'hi he acostumat i em sembla que continuo sent feliç.

Fer un cafè amb llet de bon dematí és més que fer un cafè amb llet. I, a més, haig de seguir tota una sèrie de rituals absurds i intolerants a admetre algun canvi, per petit que sigui: encendre l'ordinador per tenir-lo a punt quan m'hi incorpori i no haver-me d'esperar com a les cues de les rebaixes amb aquella impaciència que m'altera, fer el cafè amb llet amb aquell got i no un altre, amb aquella cullera i no una altra, anar a l'ordinador, liar-me el piti, posar Keith Jarret i Brad Mehldau i no uns altres (ara), encendre el cigarro en aquest moment i no un altre, mirar el hotmail, el facebook, les novetats blogaires i les males notícies. Després de tot això ve el moment batejat com a “lliure” on busco curiositats que m'intriguen si tinc temps (o no) o escric posts com aquests que no importen a ningú però pel menys en sóc conscient i se me'n refot. Sempre amb aquest ordre i no un altre i, després, ja em puc posar a fer feina.

A la meva època de màxima bonança sempre els feia a fora. Són costums que se s'aferren massa al teu fer i els adoptes ingènuament com un òrgan més del teu cos per sempre més i, quan ets feliç sense tenir temps per adonar-te que ho ets perquè ho ets, costa massa prescindir d'ells perquè no tens preocupacions més importants per rallar-te i amargar-te l'existència.

Ara bé, els dies que faig el meu cafè amb llet en algun dels meus bars predilectes és tota una festa. És El Meu Moment de Glòria. Un moment que només existeixo jo, el meu cafè i el meu cigarro. Un moment que em permeto mirar-me només el meu melic o no mirar-me res en concret, Malgrat tot, de tant en tant aixeco el cap i miro el món real, observo les persones que caminen i tot el que m'envolta. M'agrada massa observar i m'agrada massa poc que m'observin persones com jo. Ho detesto. En sóc injustament al·lèrgica.

En fi, és un moment que tot me la pela i em permeto el luxe de despreocupar-me de tot i no pensar en res que em faci fer cabrioles internes. Entro en una mena d'estat de trance i m'abdueix una sensació de pau mística. N'hi ha que fan xuatxuai, n'hi ha que fan pregàries amén, n'hi ha que es fan burilles, n'hi ha que es miren l'ull del cul. N'hi ha que mil coses. Jo faig un cafè amb llet amb un cigarro (és el primer del dia i encara no penso que joder Anna estàs fumant massa) i sóc la noia més feliç del món, malgrat el dia que m'espera.

I d'aquí a unes hores, quan es facin les 3 de la matinada em cagaré amb tot. Tinc l'agilitat d'escriure en moments de màxima feina. És gairebé un instint animal, una necessitat vital per intranscendent que sigui el que digui. No hi ha res a fer. Ara mateix i en aquest precís instant no sé fer una altra cosa que escriure. Un dels meus defectes és que decideixo que m'agraden masses coses en el moment que me n'han d'agradar unes 'altres i, en aquest moment, m'envaeix una grata sensació d'infidelitat que em fa dubtar entre fer-me la ola o ballar la conga.