Portes la motxilla oberta

Avui m'he llevat de bon matí per fer classe a les 8:00h, mala hora per a la inspiració artistica. Els qui em coneixen ja estan al cas de les meves dificultats d'embranzida matinal, però quan aconsegueixo no adormir-me em sento tota una heroïna.

Com cada dimarts, a les 9:30h acabo la primera classe i tinc tot un dia per aprofitar, però sento una lleugera mandra oriental per anar a la bilioteca de l'esmuc a congelar-me les extremitats corporals o per anar a una aula amb piano d'aquestes claustofòbiques i decideixo que trencant la rutina em concentraré més.

Em motiva la idea d'anar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona per l'encant i la bellesa que desprèn. M'afalaguen els jardins i m'enamora (perdò per la cursilada) la tranquil·litat del pati interior. S'hi respira una sensació de pau tan sublim que tinc por d'anar a missa el pròxom diumenge i creure'm el discurs caigut de la Mare de Déu morena de la Serra Amén.

En mig de tanta pau em crida l'atenció la presència de dues dones de la neteja amb el carro típic que sempre m'havia semblat molt divertit quan era petita i que ara dubto amb inseguretats si encara també li trobo. Em preocupo molt perquè estic fumant i deduïran que tiraré la culilla al terra, però quedo molt sorpresa quan veig la mà clandestina d'una d'elles que escup un cigarro hàbilment en direcció contrària al seu rumb i vola amb elegància fins que cau al terra, esperant que algú el trepitgi.

(No puc evitar pensar que veure a una dona de la neteja embrutant el seu lloc de feina podria ser tan divertit com el seu propi carro, o com aquest parèntesi indigne de ser el més llarg i estúpid que hagi escrit mai. Però no. És divertit com aquests energúmens que van a un concert d'Obrint Pas proclamant l'Independència brindant llaunes de cervesa i paper d'alumini i altres objectes merdosos al terra, embrutant i enguarrant vilment aquesta Catalunya que tant estimen. La subtil diferència és que aquests no netejaran la seva pròpia merda i ni tan sols tindran remordiments de conciència. Màxim respecte cap aquestes dues dones de la neteja i totes les del món mundial).

No només hi ha les dones de la neteja. També hi ha estudiants que van en grup i riuen molt jugant a cartes. També n'hi ha molts que van a la seva puta bola. M'assec a un banc. Sola. Igual que la resta de sols. Mola. N'hi ha que mengen, n'hi ha que dormen, n'hi ha que mediten o ho fan veure, n'hi ha que estan sols i voldrien estar amb els que juguen a cartes, n'hi que sembla que reposin al psiquiàtric de Sant Boi, n'hi ha que em demanen foc i els hi dic tan amablement com puc que no, n'hi ha que conten les fulles dels arbres i tot el que els envolta, n'hi ha que són fans dels punts suspensius i que es pregunten si el món està al revés o sén ells que fan el pino puente...

M'agraden els llocs on la gent va a la seva bola. Em motiven els llocs on la gent va a la seva bola. Em flipen els llocs on la gent va a la seva bola. Em descollonen els llocs on la gent va a la seva bola. Em col·loquen els llocs on la gent va a la seva puta bola! No sentir-se raro pel simple fet d'estar sol és molt gran. Aquesta universitat està feta per mi, només falta que hi estudiï alguna cosa. I sinó, ho faré veure com el noi que medita. Oju! Que també m'agrada la bona companyia!

En definitiva, és impossible passar per aquell pati interior i que no t'atrapi una fe mística per acabar totes aquelles feines que havies de fer demà. Sí, unes feines que estan a la grada del teu cervell gemegant un “hola” amb l'entusiasme innocent de cent teletubis junts. Sempre allà, tocant la pera. Però estic a la Universitat de Barcelona i quan acabi el jorn de molta recordança del dia d'avui, que diria la meva àvia, em faran la ola i jo feliç.


Doncs mira no. Resulta que ara estic escrivint al puto blog perquè la meva entrada triomfal a la biblioteca encara em remou les entranyes i necessito desfogar-me a radera la pantalla del portàtil fent veure que em concentro per alguna cosa profunda. Em sembla que encara tinc la temperatura corporal alta. Si segueixo així em posaré malalta.

El tema ha anat de la següent manera. A mesura que m'he anat acostant a la bibliotea, després de l'estada al pati i havent passat pels passadissos alts que tan m'agraden i que em transporten a temps ancestres, m'he anat entusiasmant cada vegada més. He arribat a l'entrada de la biblioteca amb una motivació preocupant, com una superwoman intel·lectual amb capa vermella. Quan estic així a vegades m'atabalo, no estic pel que haig d'estar i m'empano en un món que encara haig de conèixer.

Just a l'entrada de la sala d'estudi on jo volia calmar als meus teletubis, se m'ha dirigit una noia i m'ha tocat subtilment l'espatlla amb un amable “perdona”. Però jo no l'he vist a venir. No m'ho esperava i estava massa pendent de la meva seranata interior. He fet tal crit de loca que tots els éssers intel·lectuals de la biblioteca m'han mirat amb cares estranyes i d'estupefacció epilèptica. M'han caigut unes quantes partitures de la llibreta i he vist com volen amb una elegància molt lluny de la meva, Els meus problemes psicomotors en situacions d'estrès postabsurd m'han fet donar voltes sobre mi mateixa com un gos mossegant-se la cua. Finalment he decidit que m'havia de parar per escoltar a la noia, encara amb cara de “cague”, i saludar al meu públic. “No.. bueno... és que portes la motxilla oberta”, m'ha dit. Collons. Ja anava a seure. Home, que no ho veia? Calia que m'ho digués? Si és que en el fons la culpa de les meves gestes només la té aquesta pobre noia. Tot és culpa d'ella. Tot. Fins i tot quan em pillen fent-me una burilla.

I en fi. No hi puc fer-hi més. Senyores, senyors. Jo sóc així. Una decisió tan absurda com anar a una altra biblioteca per fer feina, per mi pot ser tot un festival. No escric aquest post amb ànims de fer-me la graciosa. Malgrat tot, sé que les persones que em coneixen riuran i benvingudes seran les rialles, però amb la condició que ningú oblidi de prendre'm seriosament de tant en tant. Això només és un zoom d'un moment microscòpic del meu dia d'avui que té la propietat de ser verídic i fals a la vegada. No intenteu entendre-ho que sinó mutaré. Només us puc dir que en el meu món macro no em persegueixo una cua com un gos. Me'n persegueixo dos i tres a la vegada a unes velocitats trepidants i patèticament maldestres.